Hi ha coses incontrolables

Em sembla lògic que l’ésser humà no pugui controlar coses com la meteorologia, l’univers, etc. (molts aspectes naturals). Ara bé, el que no entenc és que no puguem controlar certs aspectes del nostre cos.

Podem controlar el nostre físic, podem controlar el color de la nostra pell, podem controlar la respiració, la vista,… però entre d’altres coses no podem controlar els nostres nervis, i això em mata.

Per què no podem controlar tot el nostre cos? Si és més que casa nostra! Podem dominar certs animals i no podem dominar-nos a nosaltres mateixos? Au venga quina farça de vida.

A més, la medicina no pot curar-los! Els pot tractar, com moltes altres malalties que encara no tenen cura. Però no hi ha un remei específic per controlar-los. No. Herbes? Tranquilitzants? Valerianes? Això els suavitza, però en cap cas arregla el problema.

Tant que parlem del SIDA o el càncer, que són prioritàries en la investigació per la seva cura, però… i l’ansietat? Hi ha moltíssima gent que pateix ansietat, i tampoc existeix cura per aquest problema. I si parlem del nombre de morts per aquesta causa… doncs segurament no arriba als del SIDA o càncer, però deu ni do els que pot arribar a haver.

Estem en una societat on la gent no pot parar de moure’s, cada cop és més complicat relaxar-te, i cada cop més gent pateix dels nervis, manifestant-ho de diferents maneres.

En el meu cas particular m’estàn afectant molt aquests dies. Primer van ser les notes, després s’apropa la selectivitat i per fotre-hi més merda al sac un familiar meu directíssim ha hagut de passar per l’hospital (de fet encara hi és, però millorant, per sort). Això pot afectar al meu rendiment diari? Evidentment. Ara mateix hauria d’estar a classe preparant els exàmens PAU que comencen d’aqui a 6 dies. I en sóc concient que no estic seguint el mateix ritme que la resta dels meus companys. Però almenys amb lo que faig a casa i a la biblioteca per les tardes ja puc anar tirant. El que em sap més greu perdre’m és física. És una assignatura important en les PAU i he tingut un curs una mica accidentat en aquesta assignatura, concretament en un tema, i si no vaig ben preparat per fer aquest exàmen… malament. Almenys repasso tot el que hem fet al primer trimestre, que també és molt important. Però també perdo detalls com explicar alguna Llei, o resoldre algunes qüestions que no hem fet durant el curs, i que ara toca treballar. Espero que algun fidel company em posi una mica al dia de tot això.

Tornant al tema de l’ansietat… Sabeu perquè no hi he anat, avui, a classe? Perquè ahir, ma mare (després d’haver-li comentat el meu seriós problema en les dificultats per dormir) em va anar a comprar unes valerianes per poder relaxar-me durant la nit i poder dormir bé. Ostia si relaxen… Avui ni he sentit l’alarma del mòbil ni posteriorment la del rellotge (la d’emergència), i fa aproximàdament 40 minuts he rebut una trucada al mòbil i m’ha despertat.

Curiositats de la vida, fa un parell de dies comentava amb en chufo tot això dels tranquilitzants, i vam estar parlant d’un cas com aquest, de la possibilitat de quedar-te adormit. Doncs ja està científicament demostrat.

En fi, només espero que acabi aquest calvari, tregui una nota superior a 4 en les PAU, i puga començar a centrar-me en d’altres coses durant aquest estiu.

Salut, i tranquilitat…

Crisi amb majúscules

Últimament faig zapping a la televisió i quan sintonitzo un espai de notícies el 80% d’elles són negatives, un 10% són esportives, un 5% és l’espai del temps i l’altre 5% ho deixem a la resta.

Dins el 80% de les negatives, trobem sobretot successos (assassinats, violacions, robatoris, etc.) però ara s’hi esta fent un lloc un tipus de notícies que em criden molt l’atenció. Tres grans temes aglutinen aquest tipus de notícies: el canvi climàtic, els conflictes internacionals i la crisi econòmica. Cada dia ens bombardegen amb aquest tipus de cròniques. Per què? Doncs segurament perquè la cosa és més seriosa del que ens pensem.

Crisi econòmica. Fins a quin punt arribarà? No paren d’augmentar els índex d’atur, els preus dels aliments (sobretot els bàsics), els preus dels carburants, els insolvents, els morosos, la immigració, etc. Quines conseqüències pot arribar a causar aquesta situació? Doncs jo crec que estem davant una crisi econòmica de les que marquen època. Augmenten els preus? Augmenta la pobresa, augmenta la gana, i per tant augmenta la delinqüència. Augmenten les disputes internacionals. Menys treballadors, menys empreses: menys activitat econòmica. Disminueix el creixement global. Les famílies no arriben a final de mes. És un efecte cadena que d’alguna manera ens acaba afectant a tots.

Durant els últims 40 anys a Espanya i d’altres països del món la construcció ha set la principal base de la seva economía. Grans ciutats, urbanitzacions de luxe, corrupció, apartaments a primera línea de mar: molts diners. Era una bombolla que s’anava inflant sense saber les conseqüències que s’arribarien a produir quan explotés. Doncs aquí les tenim. Per abusar, per especular, per voler-se forrar més del compte.

També tenim el canvi climàtic. Ara esta de moda estalviar aigua. Ah clar, a l’àrea de Barcelona ja no en tenen, doncs toca estalviar. I no ho podien haver pensat 10 anys abans? Ara hi ha conflictes dins i fora de Catalunya sobre el repartiment de l’aigua. Ara encara n’hi ha, però d’aqui 20 anys? Potser en el futur, enlloc d’haver guerres pel petroli, hi haurà guerres per l’aigua.

Pensem exprimir fins l’última gota de petroli? A què esperen per treure els famosos cotxes plenament elèctrics? Fa anys que els tenen creats, però no interessa a les petroleres perquè se’n anirien a pendre pel cul. I l’energia nuclear? És cert que la majoria de la nostra energia prové d’aquesta font, però si d’una fuita produïda al novembre ens enterem al mes d’abril per purs interessos professionals, posant en perill la salut de la població… ja podem plegar.

Senyores i senyors, tot això és fruit de la societat del benestar del segon tram del segle XX. La generació dels 80 i els 90 hem viscut potser els millors anys d’aquesta societat. A partir d’ara, tocarà pagar per lo bé que hem viscut, i qui sap si el segle XXI, enlloc de ser recordat pels grans avenços tecnològics, serà recordat pel gran declivi mundial.

Tocarà patir.

Salut.

Qüestió d’estratègia

Bé, teòricament havia d’estar sense escriure almenys fins el proper dimarts per la tarda, però donades les circumstàncies i els temps que corren, no puc esperar més.

El motiu del trencament de la meva treva és una espècie de conflicte o polèmica que ha sorgit en els últims dies i setmanes a classe (de fet és un tema que es porta arrossegant des del principi, però ara ha agafat un tamany gens despreciable): l’absentisme.

Fa tot just cinc minuts que he llegit l’últim post d’en moz i tracta d’aquest mateix tema. Concidero oportú contestar-lo o rebatre’l perquè jo dec formar part dels merdosos que s’haurien de podrir de càncer i demés desgràcies.

Parlaré des del punt de vista de l’alumne intel·ligent, que és concient del que l’envolta i que l’importen molt els seus estudis. I parlaré clarament, sense contemplacions, i defensant els meus interessos i reputació.

Jo sí, falto a classe (o millor dit, arribo tard) més del normal, i sí, algunes vegades dormo una mica més del compte o falto per motius que potser no són suficients per justificar la meva absència. Però no hi ha un buit darrere de tot això, hi han motius.

Jo falto a classes a vegades quan concidero que no hi ha res important per aquell dia o per aquella assignatura en concret. I ara parlo clar: Jo he sigut dels que avui ha faltat les tres primeres hores per estudiar història. Per què ho he fet? Molt senzill: A primera hora anglès (tots els exàmens fets, excepte el trimestral que no s’ha d’estudiar.), segona hora filosofia (tots els parcials fets, i el trimestral no és fins després de setmana santa) i tercera hora matemàtiques, m’ho permeto perquè les notes en aquesta assignatura ho avalen.

Tinc la ESO aprovada amb un 8, tinc primer de batxillerat aprovat amb un 7, i tinc el primer trimestre de segón amb un 6,8. I això fent el que estic fent ara. Per què he de ser puntual quan hi ha professors que no ho són? Per què he d’anar a algunes classes on literalment s’hi perd el temps? Per què he de complir les 5 hores i 45 minuts de classe diàries quan és un ensenyament post-obligatori, quan mons pares ja saben el que faig (i són els que paguen), i no hem diuen res perquè compleixo les espectatives, i quan no em paguen? Per què ens han de baixar la nota per faltar a un lloc on, a vegades, s’hi perd el temps?

Jo falto perquè me’n vaig a fer algo relacionat amb els meus estudis o en cas de ser a primera hora per dormir. MAI he faltat a classe per haver quedat amb algú o per tenir plans que no estàn relacionats amb el que he dit. I jo arribo tard per tenir una mala nit, per adormir-me sense voler, perquè se m’ha escapat el bus, perquè estic vomitant al lavabo, etc. I falto dies sencers per qüestions de salut (febre, refredats potents, apèndix que toquen els ous…), o, com dius tu, per cites ineludibles com pot ser un metge, dentista, etc. Excepte un dia que el vaig dedicar íntegrament a fer tota la feina que tenia pendent, i tot i aixi encara no la vaig poder fer tota. Però gràcies a aquell dia que vaig faltar, he pogut posar-me al corrent dels deures que s’havien d’entregar que tenia pendents.

La meva estratègia és: treure el màxim rendiment amb el menys esforç possible. És el gran somni de la humanitat. Evidentment que podria treure millors notes de les que trec, i podria arribar més puntual a classe, perquè si ho faig alguns dies, ho puc fer sempre, i podria treballar més, però veient que puc treure cincs, sisos, sets, vuits i nous portant aquest ritme i fent cas a aquesta estratègia, no veig perquè he de fer més.

A mi se’m pot acusar d’arribar tard i faltar algunes hores, però MAI he faltat a un exàmen en la data prevista, excepte per causes majors. Inclús encara que no vingui a classe per febre, vinc a fer els exàmens, perquè concidero que és una falta de respecte per al professor aixi com també li crees un “problema”. No m’he escaquejat mai d’un exàmen per no haver-me’l estudiat. Sense anar més lluny fa dues setmanes vaig treure un zero a física perquè no m’enrecordava de res i barrejava fòrmules. Sí, feie cinc dies que havia tornat de la meva recuperació, i no estava al 100%, però no és excusa, perquè si haguès dedicat més temps del que havia dedicat potser haguès tret un tres, o un quatre. Lo fàcil haguès set no presentar-se i fer-ho més endevant un dia per la tarde, però no ho vaig conciderar així. En canvi, d’altres covards o covardes estúpides sí que ho fan, amb tot el morro. I aquesta gent no només falta a les classes, sinó que també falta als exàmens. I això ni les notes ho avalen.
Aquests dies alguns professors s’hi han encaparrat molt en aquest assumpte, i ho entenc. Entenc que es fiquin de mala llet, que ens fotin sermons constants i que freguen la rayada total, però els professors, crec jo, abans de fer un sermó general i humillar a tota la classe, haurien d’analitzar els casos particulars de cada un, i posar-se en la pell de cada alumne. Jo us he explicat el meu, i sé que hi ha professors que hem llegeixen. Doncs aqui teniu la meva estratègia, però no tolero que se’m fiqui a mi (i per descomptat a la gent que ve cada dia a classe, compleix horaris i a sobre treballa el que és degut) al grup de la gent que no fot ni brot, que no ve a classe perquè no en té ganes i li sude absolutament tot. I penso que serie oportú parlar encara més clar i català del que ja és fa. Dir noms, devant de tota la classe. A mi no em serveix allò de generalitzar. Diguem noms, joder. Que el que realment en té la culpa passi una mala estona. Que es crea mal rollos? Quina pena, pitjors situacions hi han hagut. I si algun professor creu que jo estic dins aquest grup, doncs aqui té el meu planning, i si té alguna cosa a dir, que no dubti en parlar-ne amb mi, ja sigui en privat o devant de la classe.

Voleu baixar la nota als absentistes? Per què? Si ja se la baixen ells solets caldant exàmens un darrere l’altre o simplement no assistint-hi. Però perquè me l’han de baixar a mi o a la gent que treu una nota digna? Aquest sistema educatiu es basa en els exàmens, oi? Doncs que collons m’han de venir a dir ara que si falto una o dos hores o arribo 15 minuts tard. Quan un entrenador no fot ni brot, o el seu equip juga fatal, però guanya la lliga, la gent es calla la puta boca. Ara bé, si l’equip fot pena i perd, doncs clar que se li diu de tot i és qüestionat. Doncs aqui s’hauria de fer el mateix. El que s’hauria de fer és que si algú falta a un exàmen sense una justificació sostenible doncs se li fot un 0 i res de fer-lo un altre dia. Que es foti. Ja veurieu com vindrien.

I sí, el dia que jo tingui una feina i hagi de complir els horaris, no us preocupeu que ja els compliré, i treballaré al màxim, perquè una persona quan depén d’un sou per viure, o està en una situació molt complicada, doncs s’ho curra, i al 120%.

I tu, moz, ets lliure de venir a l’hora que vulguis, com la resta. És evident que les teves circumstàncies no són les mateixes que les meves, perquè per a tú un 6 és una mala nota, però per mi, en segons quines assignatures, és una nota acceptable. I tú potser has de treballar més que la resta perquè tens unes aspiracions que requereixen resultats alts, però jo m’adapto a les meves circumstàncies i faig lo just i suficient per poder assolir els meus objectius d’una manera normal, sense anar justet ni anar sobradíssim.

I els professors ja deuen saber com sóc. I si ara decideixen baixar notes a qualsevol tio que falti a les seves classes, doncs en el meu cas no ho trobo just. Pequè jo segueixo una estratègia, i m’adapto al sistema. Ara bé, si decideixen prendre aquesta mesura en un segón de batxillerat al mes de març, crec que fan tard, doncs enlloc de ser una mesura per incitar a la gent a venir a classe és una tocada d’ous per la gent que té un ritme fixat en aquestes circumstàncies.

Si se m’haguès dit el primer dia de primer de batxillerat que l’absentisme serie fortament sancionat a nivell de notes, doncs jo haguès adaptat la meva estratègia en funció d’aquesta mesura, però com que no s’ha fet fins ara, per 2 mesos que em queden, no penso canviar absolutament res, encara que em fotin dins el grup dels pileros que suden de tot i em baixin la nota.

Jo sudo de tota la merda que es pugui dir de mi a les meves esquenes o a la meva mateixa cara, perquè jo em digno a fer la meva feina i de notes no vaig pas apurat. Però el que no tolero és que la gent parli per parlar. Que la gent opini de coses que no en té ni puta idea. I concidero que ningú té el dret de faltar al meu honor, ni de burxar en la meva vida, perquè no sap res del que penso o faig les 24 hores del dia.

No sé si el teu post, moz, anava adreçat entre d’altres persones a mi. Jo a pesar de tot m’hi he sentit aludit i he conciderat oportú respondre, defensant el meu cas. Ara bé, quan això ho apliques a la gent que realment sude de tot i ve quan li surt dels ous, estic completament d’acord amb el teu escrit.

Salut.

La imatge

Com diu la dita: Una imatge val més que mil paraules.

Avui en dia socialment es valora moltíssim l’aspecte físic d’una persona, la seva imatge. Ja sigui per anar a una entrevista de feina, vendre un producte, o simplement fer una exposició davant molta gent implica preocupar-se per la imatge.

No ens enganyem, a l’hora de conéixer persones, la primera impressió sempre prové de la imatge, del físic. Per molt cruel que sembli, tindrà abans una oportunitat una persona que dóna una imatge decent, adequada, que no pas una persona que es veu clarament que no es preocupa pel seu físic o manera de vestir. Sí, és cruel, però avui en dia la societat funciona així.

Què pretén un punky assistint a una entrevista de feina per recepcionista en un hotel? Algú ha vist mai un polític vestit amb pantalons militars (no val el ministre de defensa), botes o samarretes que semblen mantels de taula? No, senyors. D’acord que en la joventut es tenen certes ideologies que impliquen entre d’altres coses una imatge personalitzada, però arriba una edat en que tot això ha de canviar, si realment vols aspirar a alguna cosa.

Jo personalment em preocupo cada dia més de la imatge per molts motius: Quan vaig pel carrer prefereixo passar desapercebut (bé, si em mira alguna xiqueta que està com un Déu… no li direm que no :))  i evitar els comentaris cruels de la gent. També vull tenir oportunitat a l’hora de conèixer nova gent. Vull que la gent pensi: “Osti, aquest tio es cuida”. Que és un pijo-tope-guays-super-cregut? A mi això me la porte ben fluixa. Vull anar a una entrevista de feina i passar la primera prova quan l’entrevistador et veu per primera vegada.

No vull que se’m mal interpreti amb aquestes paraules. Estic radicalment en contra de jutjar a les persones només pel seu físic, però malauradament directa o indirectament tots ho fem i servidor enlloc d’intentar solucionar el problema, s’adapta a ell i acabem abans.

Salut i a cuidar-se.