El Boques

Avui, per fi, he finalitzat el curset CIATE (Curs d’Iniciació A Tècnic d’Esport). Un curs organitzat i impartit pel Consell Esportiu del Segrià, amb el suport de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat.

Per què he fet aquest curs? Doncs per una senzilla raó.

L’any passat vaig tenir la meva primera experiència com a entrenador d’un equip esportiu (en aquest cas de fútbol sala), i va ser molt apassionant. Tot i que no vam treballar al 100% (només vam entrenar un parell de vegades quan va començar la competició oficial) els partits són vibrants, i m’agrada poder treballar tots els aspectes que puguin rodejar un equip (físic, tècnic, i sobretot psicològic). Treballar amb un grup de nois d’una edat entre els 12 i els 18 anys m’encanta. Ja sabeu que una de les meves grans aspiracions és arribar a ser professor, i si és possible amb gent d’aquesta edat.

És una feina bastant semblant a la de monitor d’esplai. Lo únic que aquí competeixes, és un grup de gent més reduït, i et paguen pel que fas.

En el seu moment em vaig arribar a plantejar el fer-me monitor, i inclús ho vaig comentar de manera informal amb algún amic, però va donar la circumstància que en aquell moment em van oferir dirigir de manera provisional un equip, vaig acceptar, i em va agradar moltíssim l’experiència, tot i que vam patir un robatori monumental.

Per poder seguir fent aquesta feina, m’havia de treure aquest títol. I el meu antic professor d’educació física em va animar a fer-ho, per poder assumir la seva responsabilitat en l’àmbit del fútbol sala a Les Heures en un futur.

Per aquest curs ja arribo tard, perquè totes les competicions estàn en plena marxa, però al setembre començarem una nova experiència, i espero que sigui tant o més apassionant que la que vaig viure ara fa un any.

Salut!

Qui ho dirie fa uns mesos, quan l’estimat president del F.C. Barcelona Joan Laporta (que estave al loro), acabaria tenint raó quan va dir la mítica frase que titula aquest post.

Tampoc han passat tantes coses, i si comparem la situació d’aquell moment (dos dies abans de la tornada de les semis de la Champions al Teatre dels Somnis i tercers a la lliga) amb l’actual hi ha un abisme.

Per mi hi ha un gran responsable en aquest canvi espectacular de l’equip, i es diu Pep Guardiola. Un entrenador de la casa, que estima el club, que sent els colors, i que està plé d’il·lusió i ganes per entrenar a aquest equip. Amb una única experiència amb el filial blaugrana (a Tercera Divisió) aquest home ha aconseguit transformar un equip que en els últims dos anys havia fet la pena pels camps del Regne d’Espanya i per Europa.

Jo mateix, quan vaig sentir el nom del substitut de Frank Rijkaard, em vaig fotre les mans al cap pensant en la barbaritat que havia fet l’home del lloro (i encara més sabent que el vicepresident esportiu d’aquell moment estava negociant amb el Déu Molt Honorable Excel·lentíssim Senyor José Mourinho). Però he de reconéixer que la desició ha estat encertada (almenys fins a dia d’avui).

Ara meravella a tothom (inclús als madridistes de tota la vida). Però no només juga bé, sinó que guanya els partits i a sobre ho fa per golejada (una mitjana superior als 3,5 gols per partit). Eto’o, que a l’estiu tenia un cartellet penjat al front amb la frase ‘Se vende’, i que cap club d’Europa el va voler, ara és el màxim golejador de l’equip i torna a ser aquell lleó africà que devorava les porteries rivals quan va arribar al Barça.

Però la festa no seria completa si no es cremés la Casa Blanca (la de Madrid). Crisis esportiva (amb un equip que no juga a res, i que només apel·la a la heròica per poder guanyar partits) i institucional (amb divisió i insults dins l’afició blanca).

Però aqui no acaba tot. Mentre escrivia l’inici d’aquest post, he llegit la noticia de la inminent destitució de l’entrenador Bernd (Bernardo pels amics) Schuster. I el seu substitut serà molt provablement un ex entrenador de la U.E. Lleida, Juan de la Cruz Ramos (segons el meu punt de vista, un autèntinc fracàs d’entrenador). Tot això un dia abans de jugar un partit de Copa d’Europa i a 4 dies del gran clàssic Barça-Madrid.

Jo, si fos seguidor madridista, m’en aniria a viure ben lluny d’aqui fins que el Barça hagi guanyat el triplet allà al mes de maig de 2009.

Salut, visca el Barça i visca Catalunya!!