Classificat com a: Coses de la vida
Començo la meva nova roda de nous posts parlant, com no, de la vida. Aquesta vida que a uns els tracta de puta mare, i a d’altres els amarga fins l’últim alè de permanència en aquest món.
No sé d’on venim, ni on anirem. Qui ens ha creat? Per què? Això no ho sabrem almenys mentre duri aquesta obra de teatre.
El que sí sé és que aquesta vida no serà mai com nosaltres la imaginem. Només alguns pocs afortunats arribaràn a complir alguns dels desitjos formulats en la seva època de nens adolescents, però mai ningú pot assegurar què serà el dia de demà.
La vida pateix canvis cada dos per tres. Canvis a petita, mitjana o gran escala. Un dia normal i corrent pots sortir tranquilament de casa amb el cotxe per anar a la universitat i als 10 minuts un vehicle se’t creua al teu camí i quedes vegetal per la resta de la teva existència. Això canvia la teva vida? Dràsticament. Tant piscològica com físicament. I no era culpa teva que aquell cotxe apareguès per alli just en aquell moment!! Coses del destí, o de la sort (almenys això diuen…).
On vull anar a parar? Molt senzill. Ara toca la part personal d’un servidor.
Quan inicies un nou projecte, començat a planificar uns anys enrere, creus que tot anirà bé (i això que sóc pessimista) i marxes amb tota la il·lusió del món a començar una nova vida. Malauradament (per culpa de qui sigui) un cúmul de circumstàncies fan que aquella nova vida ni tan sols s’apropi a allò que havies imaginat. Tens dues opcions: Seguir aguantant el tipus, arriscant a perdre, per intentar millorar aquelles coses que et molesten, que t’incomoden o plegar (amb tot el que comporta això) i recuperar l’antiga vida, que tampoc està tant malament, tu.
Evidentment la primera opció era la més complicada, però era la que també tenia un major risc de fracàs. Vaig decidir elegir la segona opció, sense pensar-m’ho dues vegades, per vàries raons: Estava a temps de rectificar, hi havia diners en joc que no eren meus, i el més important de tots: no m’hi sentia gens a gust.
Una persona madura haguès elegit la primera opció. Sap afrontar qualsevol adversitat i generalment acaba trionfant, tard o d’hora. Per tant jo no sóc madur, ni m’ho concidero després d’aquest fet. Però sí que em concidero intel·ligent (xiulets i mocadors a la grada), perquè he escollit el camí correcte, el camí que convenia a la meva persona, als meus pares i també als amics que tinc aqui (que no grans amics).
Estic content de parlar de diners, crisi i política tots els matins de dilluns a divendres. Estic content d’entendre el 90% dels continguts que m’expliquen. Estic content de conèixer gent nova i de veure ties bones a classe. Per tot això i molt més, no m’arrepenteixo d’haver prés una desició tant important.
Salut.
