Sort que, per enèssima vegada, vaig dir que intentaria dur una regularitat escrivint posts, que si no… xD
Bé, el motiu pel qual escric avui és molt simple. Ahir vaig assistir a les orles del meu antic institut amb la intenció de retrobar antics professors i actuals amics.
Van ser unes sensacions molt bones, recordant vells temps i algunes anècdotes, i parlant del nostre present, i també del futur.
Curiós veure a antics alumnes parlant amb antics professors d’una manera tant normal i distesa (cosa que en altres llocs no passaria). Què hi ha de dolent en voler mantenir l’amistat amb unes persones que t’ho han ensenyat qüasi tot?
Com sempre he dit, lo millor pel sistema educatiu serie que entre alumnes i professors hi hagués una relació més enllà de la estrictament “”professional”". Hi haurie més contacte, més confiança d’uns als altres i per tant més predisposició a apendre i a ensenyar.
Si algún dia arribo a ser professor, espero anar-me’n de tan en quan de birres amb els meus alumnes (a veure, sone exagerat, però ja ens entenem).
El que em va fallar va ser el no poder anar a fer un cubata amb ells després del sopar, perquè estava cansat i avui havia de matinar… Però la xarrada que vam tenir va ser molt gratificant.
Llàstima que no se’n fagin gaire sovint d’aquestes trobades i actes. Espero que algun dia, apart de xarrar com amics, pugui xarrar amb ells com a companys de professió.
L’altre dia al facebook em va arribar una invitació per entrar a un grup d’ex-alumnes de Les Heures. Vaig llegir que hi havia la idea de montar un sopar entre aquests i també entre professors. Espero que s’acabi fent algun dia i puguem reviurevells temps amb antics companys de classe i antics professors.
Salut!
Classificat com a: Amistats
Inspirat en el post del comiat (penso que temporal) d’en chufo del món dels blogs en vull escriure un seguint la línia d’aquest citat. No pas per acomiadar-me també, sinó per exposar la meva opinió sobre el tema què tracta.
És evident que la vida són cicles: a nivell econòmic, de salut, socialment, i en global: moralment. Aquests cicles van molt marcats en una persona, i varien poc segons el subjecte.
Un primer cicle és en edat infantil, tot el que és parbulari i sobretot Primària. Després hi trobem l’ESO, on es comença a perfilar les amistat anomenades “de la infància” i què (ai, il·lusos de nosaltres) creiem que duraràn tota la vida. Després arriben els dos anys (com a mínim) de batxillerat, on arriben les primeres decepcions d’algunes “grans” amistats i se’n formen de noves, algunes d’elles de molt pés.
I després… comença la vida en sí. Cada persona agafa un camí, el que professionalment li convé. Aquí les amistats ja no importen (bé, sí, però amb una altra intensitat). Tots coneixem gent nova allí on anem, i la ment se’n “oblida” dels passats, de la gent que hem compartit els últim 4, 6 o 16 anys.
El que pugui passar és absolutament imprevisible. Un exemple molt clar és que jo portava 3 anys planificant la meva vida d’universitari. I he acabat fent algo que vaig planificar-me en 3 dies (eh, i estic divinodelamuerte). En canvi, un altre està de rebot a la universitat on teòricament hi havia d’estar jo també, i s’ha sapigut adaptar bé. Vull dir amb això, que tot pot canviar en un moment. Inclús l’amistat més afiançada i forta que puguis tenir, et pot fotre una patada al cul en qualsevol moment i adéu.
Per aqui tenim futurs publicistes, futurs professors d’història i de matemàtiques i/o economía. Bé, aquestes són les aspiracions, perquè mai se sap què pot passar.
Al final, de 50 amistats que es puguin fer en cada etapa o cicle, només se’n conversen bé 4 o 5, la resta passen a ser amics del montón. Sí, malauradament és així, i sempre cau gent que no haguèssis pensat mai que caurie.
I el dia que vulgueu fer un sopar, l’organitzem, parlem i ens ho passem bé o malament (no se sap mai).
Salut.
