Això és com el fumar, tu

Quant fa que vaig anunciar aquí mateix que deixava definitivament d’escriure? Una setmana? Que patètic… Bé, com ja diu el títol d’aquest post, el fet d’escriure les teves opinions i/o crítiques sobre els temes que t’interessen, i que a sobre la gent et llegeixi… doncs és un vici.

És cert que no estic passant un bon moment personal, però intento dissimular-ho lo millor que puc quan estic acompanyat, i per tant també ho he de fer aquí, perquè també ho estic (per pocs, però són ben avinguts).

Així doncs, anuncio la meva definitiva tornada als blogs per fotre a parir tot allò que m’inquieti i em molesti, amb més o menys freqüència que fins ara. Tot dependrà de la inspiració.

Salut.

Temps mort

Arribat a un punt on ja no és pot tocar més fons, i seguint amb l’exemple (tot i que amb més radicalitat) d’alguns, he decidit deixar temporalment d’escriure en aquest blog per poder centrar-me i tenir més temps per poder posar-me al dia i recuperar tota la matèria atrassada de classe per evitar que, en la òstia que m’he fotut avui, hi acabi sortint sang.

No tornaré a escriure fins que no hagi passat la tormenta, i això implica entre dues i tres setmanes d’absència. Una llàstima quan tot just acaba de començar la campanya electoral.

Salut.

La tornada dels inferns

9:00 hores del diumenge 10 de febrer de 2008, Balàfia, Lleida: L’ésser creador, la naturalesa, Homer Simpson o Peter Griffin decideix tocar-te la moral a lo gran. Un dolor insoportable, constant, fa acte de presència a la part inferior dreta de l’estòmac.

Arribes a l’hospital pensant que no serà res, i al cap de 20 minuts et diuen que t’operen aquella mateixa tarde. Durant aquella estona, t’obren la via per injectar-te l’alimentació per vena, et fan tot el pre-operatori, arriben els gitanos de la teva familia (per ser nombrosa, no per res més) i comencen els nervis. Arriba l’hora. Et venen a buscar i et despedeixes de tothom com si fos la última vegada que els veguéssis. Arribes a quiròfan, et fan firmar papers i entres a la sala. Una tia et pregunta on t’agradaria anar de vacances, i en prou feines pots contestar. Et despertes al cap de 5 segons i el primer que dius és: “joder, encara m’heu d’operar?”. Després de veure com somriuen les enfermeres i el teu cirugià et diuen: “si ja hem acabat”. Et quedes flipan un moment i acte seguit veus que ja et pujen a planta. Et costa mantenir la mirada oberta, et costa parlar, però en el fons del passadís veus un cúmul de gent com si haguès passat alguna cosa allí. Sí, és la teva familia, els gitanos. Estas al llit rodejat per molta gent. No saps a qui atendre, no saps quina és la conversa més interessant per escoltar. La primera nit? Un autèntic horror.

Arriba el dia següent, més despert, amb moltíssima gana. Mires la tele, et porten el Mundo Deportivo, el Segre i la revista Semana. No saps que fer. Sempre hi ha un mínim de 3 persones dins l’habitació. Al mínim moviment et miren i et vigilen. Massa exagerat. Visites, visites i més visites, però arriba una, l’esperada: El metge que et va operar. Arriba amb una de bona i una de dolenta: la dolenta és que hi ha alguna cosa sospitosa a l’orina, no sembla greu, però és suficient com per avisar a un uròleg. Sí senyors, és una pedra que ja es troba a mig camí. Curiós que no et fagi mal, que no la notis, però és visible en les radiografies. És petita, es pot dissoldre o pots patir per treure-la. Una loteria. La bona? Ah sí, que la operació ha anat bé i per sort l’apèndix no ha arribat a ser perforada.

Arriba dimarts, més animat. Has dormit millor, hi ha menys visites familiars, i arriben les primeres visites extra-familiars. Ja a última hora del dia arriba el metge que et segueix i et diu que per part seva tot correcte, que tot depèn de l’uròleg. Mitja hora després arriba el segón i et diu que, a pesar del petit regal que circula per les teves vies urinàries, pots marxar cap a casa quan el teu metge et digui. Per desgràcia, el metge ja ha passat, i has d’esperar al dia següent per marxar.

Arriba l’últim dia, avui. El metge no ve, tarda molt. Et porten un menjar que ni a l’Àfrica es menjarien. L’espera és llarga. Arriben visites. Finalment, a mitja tarda, arriba el teu amic metge i et dóna un regal d’aniversari 7 hores anticipat: “Podeu marxar cap a casa”. Just en aquell moment, la cara et canvia i comences a veure la sortida d’aquell petit infern.

Escrius en aquest blog explicant una experiència nova, diferent, peculiar. Saps que et deixes moltes coses en el teclat, però el sopar espera, i després de perdre 4 quilos, el primer que desitges és tornar a menjar en condicions.

Salut, i vigileu amb les vostres apèndix.

Debatre

Últimament a classe estem vivint uns quants episodis on el professor, junt amb alguns alumnes (4 contats hi participen), debaten sobre diferents temes: des del catalanisme, passant per l’independentisme català, el centralisme espanyol, el paper actual i històric de l’Esglèsia en la societat, o la doble moral de les persones.

Jo sóc totalment partidari que es canvii de tan en quan el chip de la rutina de les classes i poguem intercanviar opinions d’uns temes determinats. A més, si aquests temes estàn lligats amb el temari que s’estudia, doncs molt millor encara.

Dialogar. És tan díficil dialogar? És tan dificil intercanviar opinions i idees sense arribar a una certa tensió e inclús a l’odi? Jo crec que sí.

En qualsevol punt del món la gent dialoga, debat, intercanvia opinions sense arribar a les mans. En política succeeix el mateix. Al congrés dels diputats els diferents polítics debaten, i és cert que moltes vegades s’arriben a nivella de crispació molt alts, però fora de l’emicicle, hi ha grans amistats entre persones del PP, PSOE i Esquerra, per exemple.

Per governar un país, per dirigir una empresa o simplement a casa, per pendre una desició important, és vital consultar-ho abans amb els afectats, i valorar les diferents opinions.

A tercer d’ESO, sent jo delegat, vaig tenir la idea de crear una espècie de Consell d’Alumnes, on tots aquells companys de classe que ho volguèssin hi podien participar. Ens reuniem cada 2 setmanes (fora d’horari escolar, que té mèrit) i parlàvem dels diferents problemes a classe i preniem desicions de com actuar i transmetre les nostres sensacions a la tutora. No va perdurar gaire, però les poques vegades que ens vam reunir, la gent va poder dir la seva i va ser força interessant.

A quart, el centre ens va ignorar pel tema del viatge de final de curs. No voliem anar a París (tot i que després va estar força bé) i es va montar una espècie de plataforma per protestar i fer sentir la nostra veu. Al final se’ns van fer dues propostes, la gran merda (Roma) i la gran maravilla (París). Al final, tots a la maravilla.

Aquest any se’ns ha tornat a ignorar, ja que no entenc com a cicles se’n van a Tenerife de festa i platjeta i nosaltres ens en anem a la capital central, a la gran capital espanyola, a mirar museus, menjar-nos els mocs, viatjan amb AVE (quin perill) i a sobre entre 3 i 4 dies.

Joder (amb perdó), que acabem una etapa importantíssima, més important que a la ESO. Quan acabem ja no tornarem, uns se’n aniràn a la Universitat de Lleida, d’altres a Barcelona, d’altres repetiràn, i d’altres a treballar. Llavors, com es traga que a la ESO se’n vagin a l’extranger, 6 dies, i els de batxillerat se’n vagin a Madrid, aqui al costat, i 3 o 4 dies. No ho trago.

En fi, ja m’he liat. Vull dir amb tot això que, abans de pendre grans desicions, s’hauria de consultar a la gent, i parlar-ne.

Salut, i a dialogar!