El Boques

Avui he assistit a un episodi absolutament denigrant i lamentable relacionat amb el món universitari. Fins ara havia escrit sobre els professors en l’ensenyament secundari, però els que es dediquen a l’ensenyament universitari no es queden gens curts.

A les 10:00 del mati hi havia una convocatòria d’exàmen de l’assignatura quadrimestral de Dret Mercantil. El lloc era el despatx 3.21 de la Facultat de Dret i Economia de la UdL. L’exàmen es feia en un despatx perquè era oral (una forma força primitiva d’intentar treure’s exàmens escrits per corregir de sobre). Doncs bé, hi han assistit la friolera de més de 100 persones. Lo bo del cas és que ni havia llista ni havia hores reservades ni se seguia cap ordre lògic per entrar i fer l’exàmen. El primer que arribava, el primer que entrava (i a vegades no era aixi).

Quan he vist el percal, ha entrat en acció el cos d’èlit dels meus nervis i he decidit anar-me’n a casa per relaxar-me i fer temps. Cap a les 11:15 he tornat i he vist que la cosa estava força més buida, però encara hi havien unes 40 persones davant meu.

Lo fotut del cas és que jo no he entrat a fer exàmen fins a les 14:00 del migdia, 4 hores després de l’hora convocada. Ja us podeu imaginar la senyora professora amb cara d’amargada després de 4 hores sentint lo mateix tancada en un despatx minúscul i a sobre fumant. M’ha fet 3 preguntes de les quals he respós bastant bé 2 (amb les conseqüents dificultats a causa dels nervis). La dóna, amb cara de vella amargada (Doctora, per cert) em diu que em veu bastant nerviós, i que lo millor serà que em presenti a l’èxamen escrit ordinari que es farà divendres vinent.

Vist des de fora no semble res de l’altre món, ja que no he perdut res perquè aquest “invent” no està previst en el calendari universitari, però cada any ho fa per treure’s exàmens escrits de sobre… Aniré a l’exàmen ordinari i, com que tindré 2 hores per pensar, li explicaré lo que em pregunti + la meva vida, aixi s’estarà 3 anys corregint-lo.

Però vist des del meu punt de vista subjectiu, veig que he passat nervis, angoixes, una espera interminable de més de 3 hores, amb moltíssima calor, per a que després la senyora doctora em digui que em veu nerviós i que lo millor serà anar a l’escrit.

Una doctora que té fama per repartir aprovats com qui reparteix caramels (es veu que els aprovats generals són habituals, menys aquest any, és clar). Una doctora que no posa cap mena d’interès pel rendiment dels seus alumnes, una doctora que no li motiva gens la seva feina. Lo únic que li preocupa és cobrar a final de mes i apa, a fumar Malboro mentre examino als estúpids dels meus alumnes.

Això és la realitat oculta. Professors vividors poc motivats que ni tan sols mostren interès per l’esenyament a un grup de persones que un dia poden ser el futur del païs, i que gràcies a ells aquests vividors cobraràn una gran pensió mentre es rascaràn els collons o el chirri i estaràn mirant DEC o Sálvame per la TV.

Ni Plans Bolonyesos ni reformes estúpides. Aqui el que fa falta és restringir encara més l’accès d’aquesta gent al món de l’ensenyament. Perquè lo més important no són els coneixements (Doctorat, Màster, Càtedra..) sinó la motivació i les ganes per exercir una feina que és vital en la nostra societat. NO ALS VIVIDORS, SÍ ALS CURRANTES.