Classificat com a: Política
És impressionant com el món polític del nostre païs (ja sigui Catalunya o Espanya, segons els gustos…) sembla que s’aburreixi tractant temes com la crisi econòmica, terrorisme o polítiques exteriors. En els últims dies han aparegut notícies del tot absurdes a primera plana dels telenotícies i els diaris. Unes notícies que interessen moltíssim a la població, i que solucionen els seus problemes quotidians.
Un exemple és el tema de l’ossa Hvala. Una ossa que ha atacat a un caçador en ple terreny boscós a la Vall d’Aran. Oh Déu meu!! No es pot tolerar això!! Hem de montar un circ per enganxar a aquesta ossa i veure què li passa!! Lo típic: ecologistes en contra i polítics que van d’experts soltant autèntiques perles al respecte.
Un altre tema molt interessant és l’Audi que li ha assignat el Parlament al seu President. Es veu que el cotxet ha costat uns 150.000 euros, dels quals 9.000 euros són extres (reposapeus, televisor, taula, etc.). La polèmica no és el preu del cotxe, sinó els extres. La notícia ha sortit inclús a nivell espanyol. Com podreu endevinar, els líders polítics i periodistes de pacotilla ja han dit la seva també.
Però analitzem. Per començar, aquest cotxe no és del senyor Benach, sinó del Parlament. Per la compra d’aquest cotxe (i altres 7 per als vicepresidents i presidents dels grups parlamentaris) s’ha hagut de superar diferents tràmits, entre d’altres, el de l’aprovació de la mesa del Parlament (composta per tots els partits polítics representats). I la meva pregunta és: Quin problema hi ha en gastar-se 9.000 euros en extres en un cotxe per la segona autoritat del païs que cada dia fa el trajecte Reus-Barcelona i inversa per carretera? Què signifiquen 9.000 euros pel Parlament? I recordem que aquest cotxe durarà uns quants anys, perquè els que hi havia fins ara eren de la època del president Pujol. Per mí, notícies sense importància.
No sé què us sembla a vosaltres. Salut!
Classificat com a: Coses de la vida
Començo la meva nova roda de nous posts parlant, com no, de la vida. Aquesta vida que a uns els tracta de puta mare, i a d’altres els amarga fins l’últim alè de permanència en aquest món.
No sé d’on venim, ni on anirem. Qui ens ha creat? Per què? Això no ho sabrem almenys mentre duri aquesta obra de teatre.
El que sí sé és que aquesta vida no serà mai com nosaltres la imaginem. Només alguns pocs afortunats arribaràn a complir alguns dels desitjos formulats en la seva època de nens adolescents, però mai ningú pot assegurar què serà el dia de demà.
La vida pateix canvis cada dos per tres. Canvis a petita, mitjana o gran escala. Un dia normal i corrent pots sortir tranquilament de casa amb el cotxe per anar a la universitat i als 10 minuts un vehicle se’t creua al teu camí i quedes vegetal per la resta de la teva existència. Això canvia la teva vida? Dràsticament. Tant piscològica com físicament. I no era culpa teva que aquell cotxe apareguès per alli just en aquell moment!! Coses del destí, o de la sort (almenys això diuen…).
On vull anar a parar? Molt senzill. Ara toca la part personal d’un servidor.
Quan inicies un nou projecte, començat a planificar uns anys enrere, creus que tot anirà bé (i això que sóc pessimista) i marxes amb tota la il·lusió del món a començar una nova vida. Malauradament (per culpa de qui sigui) un cúmul de circumstàncies fan que aquella nova vida ni tan sols s’apropi a allò que havies imaginat. Tens dues opcions: Seguir aguantant el tipus, arriscant a perdre, per intentar millorar aquelles coses que et molesten, que t’incomoden o plegar (amb tot el que comporta això) i recuperar l’antiga vida, que tampoc està tant malament, tu.
Evidentment la primera opció era la més complicada, però era la que també tenia un major risc de fracàs. Vaig decidir elegir la segona opció, sense pensar-m’ho dues vegades, per vàries raons: Estava a temps de rectificar, hi havia diners en joc que no eren meus, i el més important de tots: no m’hi sentia gens a gust.
Una persona madura haguès elegit la primera opció. Sap afrontar qualsevol adversitat i generalment acaba trionfant, tard o d’hora. Per tant jo no sóc madur, ni m’ho concidero després d’aquest fet. Però sí que em concidero intel·ligent (xiulets i mocadors a la grada), perquè he escollit el camí correcte, el camí que convenia a la meva persona, als meus pares i també als amics que tinc aqui (que no grans amics).
Estic content de parlar de diners, crisi i política tots els matins de dilluns a divendres. Estic content d’entendre el 90% dels continguts que m’expliquen. Estic content de conèixer gent nova i de veure ties bones a classe. Per tot això i molt més, no m’arrepenteixo d’haver prés una desició tant important.
Salut.
Classificat com a: General
Després d’uns dies donant voltes a l’assumpte, he decidit tornar a escriure al blog. Però començant de zero. Començant una nova etapa.
Ja sé que és típic dir que intentaré seguir un ritme habitual i normal escrivint posts, però jo no us ho diré, perquè serie un error. No es pot prometre una cosa que no depén directament de tu, sinó que depén de la inspiració, i no sempre se’n té d’això.
El blog durarà el que durarà. Pot durar dos dies com un parell d’anys, o més. Espero que sigueu igual de fidels com en la passada etapa i puguem discutir de tot tipus de temes dialogant i amb total llibertat. Sense censura.
Salut!
