La imatge

Com diu la dita: Una imatge val més que mil paraules.

Avui en dia socialment es valora moltíssim l’aspecte físic d’una persona, la seva imatge. Ja sigui per anar a una entrevista de feina, vendre un producte, o simplement fer una exposició davant molta gent implica preocupar-se per la imatge.

No ens enganyem, a l’hora de conéixer persones, la primera impressió sempre prové de la imatge, del físic. Per molt cruel que sembli, tindrà abans una oportunitat una persona que dóna una imatge decent, adequada, que no pas una persona que es veu clarament que no es preocupa pel seu físic o manera de vestir. Sí, és cruel, però avui en dia la societat funciona així.

Què pretén un punky assistint a una entrevista de feina per recepcionista en un hotel? Algú ha vist mai un polític vestit amb pantalons militars (no val el ministre de defensa), botes o samarretes que semblen mantels de taula? No, senyors. D’acord que en la joventut es tenen certes ideologies que impliquen entre d’altres coses una imatge personalitzada, però arriba una edat en que tot això ha de canviar, si realment vols aspirar a alguna cosa.

Jo personalment em preocupo cada dia més de la imatge per molts motius: Quan vaig pel carrer prefereixo passar desapercebut (bé, si em mira alguna xiqueta que està com un Déu… no li direm que no :))  i evitar els comentaris cruels de la gent. També vull tenir oportunitat a l’hora de conèixer nova gent. Vull que la gent pensi: “Osti, aquest tio es cuida”. Que és un pijo-tope-guays-super-cregut? A mi això me la porte ben fluixa. Vull anar a una entrevista de feina i passar la primera prova quan l’entrevistador et veu per primera vegada.

No vull que se’m mal interpreti amb aquestes paraules. Estic radicalment en contra de jutjar a les persones només pel seu físic, però malauradament directa o indirectament tots ho fem i servidor enlloc d’intentar solucionar el problema, s’adapta a ell i acabem abans.

Salut i a cuidar-se.

Les matemàtiques en l’ensenyament 1.0

Ara, tot just fa 30 minuts, he acabat de perfilar els quatre detalls que em quedàven per concluir la primera versió del meu treball de recerca (pudrie ser la definitva, tot i que queda el vist i plau del tutor).

Això és fruit d’hores i hores escrivint, buscant paraules que no entenia, traduïnt, alineant text, fent gràfics, valorant, fent classes, corregint proves, sorpreses, decepcions, i un llarg etc.

Un cop enllestit el treball més llarg, farragós i important de la meva vida (no ens enganyem… això és una merda comparat amb lo que m’espera), de moment, sents com el cos comença a sentir un plaer especial, una satisfacció infinita, qüasi comparable amb el moment estrella del sexe (aqui t’has passat).

Veig com queda el treball, la seva estructura, el seu contingut, i m’agrada. Em convenç. Penso que serà un producte que no em costarà tant de vendre com vaig pensar en el seu moment.

He après moltes coses, he viscut experiències que tornaria a repetir amb molt de gust, m’he trobat alguna característica o dada sorprenent, i alguna que altra decepció.

La presentació oficial: dimarts dia 5 de febrer.

Salut i al turrón!

Volant

Sembla mentida però el temps passa rapidíssimament.

Sembla ahir quan encara anàvem al Sant Jaume, o erem els peques de Les Heures. Però ja estem a finals de gener de 2008, fent segon de batxillerat, apunt d’obtenir el permís que em queda per entrar a un casino, i havent vist ja la que pot ser la meva futura universitat.

A vegades em paro a pensar en com he viscut la vida des de que tinc conciència (a partir dels… 11 o 12 anys?) i realment crec que no he aprofitat tot el que m’ha anat passant per devant.

Sóc una persona negativa per naturalesa, i això ha sigut un dels factors importants que m’ha perjudicat. Fer gran una preocupació petita, i fer inmensa una preocupació gran. Vull canviar aquest punt de vista, aquest caràcter. Veure les coses d’una altra manera, i aprofitar-les al màxim. Encara hi sóc a temps.

S’ha acabat el lamentar-se d’una cosa sense importància, i s’ha acabat el rayar-se cada nit per coses o persones que no es preocuparàn mai per tu. S’han de prendre les coses amb més positivisme, sense caure tampoc en un món ple de roses i violes. Ser positiu, però realista.

Salut

Debatre

Últimament a classe estem vivint uns quants episodis on el professor, junt amb alguns alumnes (4 contats hi participen), debaten sobre diferents temes: des del catalanisme, passant per l’independentisme català, el centralisme espanyol, el paper actual i històric de l’Esglèsia en la societat, o la doble moral de les persones.

Jo sóc totalment partidari que es canvii de tan en quan el chip de la rutina de les classes i poguem intercanviar opinions d’uns temes determinats. A més, si aquests temes estàn lligats amb el temari que s’estudia, doncs molt millor encara.

Dialogar. És tan díficil dialogar? És tan dificil intercanviar opinions i idees sense arribar a una certa tensió e inclús a l’odi? Jo crec que sí.

En qualsevol punt del món la gent dialoga, debat, intercanvia opinions sense arribar a les mans. En política succeeix el mateix. Al congrés dels diputats els diferents polítics debaten, i és cert que moltes vegades s’arriben a nivella de crispació molt alts, però fora de l’emicicle, hi ha grans amistats entre persones del PP, PSOE i Esquerra, per exemple.

Per governar un país, per dirigir una empresa o simplement a casa, per pendre una desició important, és vital consultar-ho abans amb els afectats, i valorar les diferents opinions.

A tercer d’ESO, sent jo delegat, vaig tenir la idea de crear una espècie de Consell d’Alumnes, on tots aquells companys de classe que ho volguèssin hi podien participar. Ens reuniem cada 2 setmanes (fora d’horari escolar, que té mèrit) i parlàvem dels diferents problemes a classe i preniem desicions de com actuar i transmetre les nostres sensacions a la tutora. No va perdurar gaire, però les poques vegades que ens vam reunir, la gent va poder dir la seva i va ser força interessant.

A quart, el centre ens va ignorar pel tema del viatge de final de curs. No voliem anar a París (tot i que després va estar força bé) i es va montar una espècie de plataforma per protestar i fer sentir la nostra veu. Al final se’ns van fer dues propostes, la gran merda (Roma) i la gran maravilla (París). Al final, tots a la maravilla.

Aquest any se’ns ha tornat a ignorar, ja que no entenc com a cicles se’n van a Tenerife de festa i platjeta i nosaltres ens en anem a la capital central, a la gran capital espanyola, a mirar museus, menjar-nos els mocs, viatjan amb AVE (quin perill) i a sobre entre 3 i 4 dies.

Joder (amb perdó), que acabem una etapa importantíssima, més important que a la ESO. Quan acabem ja no tornarem, uns se’n aniràn a la Universitat de Lleida, d’altres a Barcelona, d’altres repetiràn, i d’altres a treballar. Llavors, com es traga que a la ESO se’n vagin a l’extranger, 6 dies, i els de batxillerat se’n vagin a Madrid, aqui al costat, i 3 o 4 dies. No ho trago.

En fi, ja m’he liat. Vull dir amb tot això que, abans de pendre grans desicions, s’hauria de consultar a la gent, i parlar-ne.

Salut, i a dialogar!